Una pregunta retòrica és aquella que es formula
sense esperar una resposta, ja que pot contenir la resposta en sí mateixa o bé no és possible trobar-ne una precisa o satisfactòria.
A diferència de la resta d’interrogacions, aquestes es consideren una
figura literària en la llengua escrita i un recurs expressiu en la comunicació oral.
Les preguntes retòriques són un recurs molt valuós
quan parlem en públic, ja que tenen el propòsit de fer reflexionar i portar als oients a adoptar un
canvi d’actitud en les seves conductes. Aquesta pausa que ens atorguen, pretén (i permet!) causar un
major impacte i emfatitzar una idea.
En el marc de l’argumentació, és usual trobar-les, però la seva intenció principal no és que els oients pensin la resposta, alcin la mà i ens la diguin, sinó generar amb la mateixa pregunta un altre argument que recolzi el que volem dir.
Normalment s’expressen com una afirmació pronunciada en forma de pregunta, i aquest silenci que fem (o que hauríem de fer) quan les acabem de pronunciar fan que canviem el to i això dóna
més ritme al nostre discurs.
A més, fan que s’alleugereixi la informació i ens permeten connectar amb els oients perquè propicien
dinàmiques similars a les d’una conversa.
Les preguntes retòriques poden ser preguntes que ens fem a nosaltres mateixos, sobre tot quan les utilitzem en
registres més col.loquials…( Per què tot m’ha de passar a mi?” “Tu creus que jo...?”)
En l’àmbit literari s’han fet servir des de fa segles en tots els gèneres, per donar èmfasi a un sentiment, a una emoció, a una idea... donen més profunditat al text i deixen una porta oberta perquè el lector hi entri i busqui les possibles respostes.